Malgrat la fi del comerç d’esclaus i l’abolició de l’esclavitud, en els Estats Units d'Amèrica dels anys 50 continuava la discriminació racial contra els afroamericans. Es van crear moviments dirigits a prohibir la segregació racial i a reivindicar el restabliment dels seus drets de vot.
Grups d’afroamericans, molts d’ells vinculats a les esglésies del sud i als estudiants universitaris.
El grups i autoritats supremacistes blancs.
Van organitzar grans campanyes de resistència civil on els actes de protesta noviolenta i la desobediència civil van produir situacions de crisi entre activistes i autoritats governamentals. Les formes de protesta van incloure boicots, marxes i una àmplia gamma d'altres activitats de l’estratègia noviolenta. L'espurna del Moviment pels Drets Civils sorgí quan van preparar que Rosa Parks refusés aixecar-se del seu seient en un autobús públic per deixar-lo a un passatger blanc. Va ser arrestada, jutjada i sentenciada. Quan l'incident es va conèixer entre la comunitat negra, cinquanta líders afroamericans es van reunir i van organitzar el boicot d'autobusos de Montgomery per protestar per la segregació de negres i blancs en els autobusos públics. El boicot va durar 381 dies, fins que es va abolir la llei local de segregació. Un altre moment clau va ser la campanya de Birmingham en 1963 centrada en des-segregació dels comerços del centre de Birmingham. La brutal resposta de les autoritats locals va jugar a favor de la campanya. La campanya va utilitzar una varietat de mètodes noviolents de confrontació, incloent ocupacions d'edificis, protestes en esglésies i una marxa a l'edifici del comtat per iniciar una campanya de registre de votants. La ciutat va aconseguir una ordre judicial per prohibir totes aquestes protestes. Però, amb la convicció que l'ordre era inconstitucional, es va desafiar i la gent es va preparar per a la detenció dels seus partidaris. King va ser escollit per estar entre els arrestats i mentre era a la presó va escriure la seva famosa Carta des de la presó de Birmingham. Els organitzadors van optar llavors per una alternativa polèmica i van acceptar els estudiants de secundària a participar en les manifestacions. Quan més de mil estudiants van sortir de les escoles per unir-se a les manifestacions que serien conegudes com la Croada dels Nens, els busos escolars van ser usats per a dur-los a presó i més de sis-cents van acabar detinguts en presó. L'endemà, quan mil estudiants, que s'havien reunit en una església, van marxar cap al centre de la ciutat cantant `Volem Llibertat!`, el cap de la policia va ordenar atacar-los amb aigua disparada per mànegues de bombers i després va llançar contra ells gossos policia. A més hi havia col·locat una catapulta amb maons apuntant al pas dels joves. Les càmeres de televisió van difondre per tota la nació les escenes dels dolls d'aigua de les mànegues de bombers colpejant a nens i llançant-los pels aires i dels gossos que atacaven escolars indefensos. Mentre el món s'horroritzava amb les imatges, davant una nova manifestació, els policies i bombers van desobeir l'ordre de tornar a llançar gossos i aigua contra els manifestants i simplement els van deixar passar.
[Denúncia] [No cooperació] [Desobediència]
Seguint les petjades de Gandhi van aplicar tot el repertori d’accions noviolentes dramatitzant i escenificant la brutalitat de la segregació i de la repressió contra els qui demanaven elementals mesures de no discriminació pel color de la pell. Amb aquesta estratègia aconseguiren que una part de la població blanca nordamericana i que el mateix govern federal prengués compromisos per acabar amb la injusta situació.
L'àmplia difusió de l'ultratge públic a Birmingham, va forçar a l'administració Kennedy a intervenir amb major decisió en les negociacions entre la comunitat d'empresaris blancs i el organitzadors.
Pocs dies després les parts enfrontades van anunciar un acord per acabar amb la segregació en els restaurants i altres instal·lacions del centre de la ciutat, crear un comitè per eliminar pràctiques de segregació, alliberar manifestants empresonats i establir mecanismes permanents de comunicació entre els líders negres i blancs. L’acte més conegut va ser la Marxa sobre Washington, el 28 d’agost de 1963, quan Martin Luther King va pronunciar el famós discurs ‘I have a dream’ (“He tingut un somni”). En pocs anys de lluita van aconseguir importants lleis que prohibien la discriminació basada en `ètnia, color, religió, o origen nacional`, tant en les pràctiques d’ús dels serveis públics com en la protecció dels drets de vot.
Les injustícies resten amagades fins que algú pren la iniciativa de fer-les evidents, fer aflorar el conflicte latent és el primer pas de l’estartègia noviolenta. I, un cop es desfermen les forces emancipadores topen amb la repressió i amb la reacció dels qui fins aquell moment vivien “sense problemes”.