Independència Repúbliques Bàltiques de la URSS

La Revolució Cantant foren els esdeveniments que van permetre recuperar la independència per part dels estats d'Estònia, Letònia i Lituània, perduda com a conseqüència de l'ocupació soviètica d'aquests territoris durant la Segona Guerra Mundial. Es van produir en el marc de la perestroika i la descomposició de l'URSS com a estat. En el cas de les llavors anomenades Repúbliques Bàltiques els fets tingueren una sèrie de denominacions comunes que han fet que aquests moviments siguin coneguts amb un mateix nom: la Revolució Cantant, pel fet que en molts actes la gent entonava cançons patriòtiques prohibides pel règim soviètic com a forma de reivindicació de la independència. La majoria de les premisses independentistes foren adoptades pels propis membres i dirigents dels tres Partits Comunistes.

Lituània fou el primer estat dins de les Repúbliques Bàltiques en què va aparèixer el moviment anomenat `Revolució Cantant`. El 1988 es crea el Sąjūdis, moviment social i polític per liderar la independència i el moviment pro-democràtic, que es convertí en la primera oposició parlamentària organitzada en la història de l'URSS. L'oposició activa del país al règim comunista culminà amb la devolució de la catedral de Vílnius, que per llavors era museu de les belles arts, a la comunitat catòlica seguida de la restauració gradual de símbols nacionals arreu del país. Sąjūdis guanyà les eleccions i, cinc dècades després de l'ocupació i de la incorporació lituana a la Unió Soviètica, Lituània es convertí en la primera república soviètica en declarar la seva independència de l'URSS el 1990. Van seguir posteriorment Letònia i Estònia. En qualsevol cas, gairebé totes les nacions de la comunitat internacional, tret d'Islàndia, dubtaren en primera instància a reconèixer la restauració de la independència lituana, concretament fins a l'agost del 1991. Però, abans es produïren els fets del `Diumenge Sanguinari`. Moscou, decretà el bloqueig econòmic després de la declaració d'independència, i dugué a terme un intent de recuperar per la força el poder al país. El 1991 forces paracaigudistes russes assassinen catorze manifestants, resultant també ferits centenars de manifestants noviolents a Vílnius, mentre defensaven la torre de televisió de la ciutat i el Parlament lituà dels tancs i tropes d'assalt soviètics. L'extraordinari coratge i disciplina dels lituans, reunint armes i cantant davant els tancs i les peces d'artilleria soviètics, impedí que es produís una major pèrdua de vides, i simbolitzà davant al món la bancarrota moral de la Unió Soviètica i la il·legitimitat de la seva ocupació.

Estònia. El 1987, nit rere nit, i durant 4 anys se succeiren a Tallinn concentracions que reunien gran quantitat d'assistents, fins i tot s'arribà als 300.000 (més d'una cinquena part de la població total d'Estònia en aquella època). La gent s'hi reunia per cantar himnes i cançons nacionalistes, expressament prohibides durant els anys de l'ocupació soviètica. El Front Popular agrupava aquestes forces nacionalistes. En aquest procés de separació, algunes de les seves etapes clau foren impulsades pel propi Soviet Suprem d'Estònia. Malgrat les advertències de Moscou, el 1990 el Soviet Suprem d'Estònia declara la independència, tot i que en uns termes més suaus que per exemple la lituana, ja que contemplava la vigència de la Constitució Soviètica sempre que no se'n redactés una d'estoniana. Tot i així, el 1991 es produeix un intent de prendre el control per la força per part dels russos a Lituània i Letònia. Mentre els tancs soviètics s'apropaven en un intent d'ofegar la Revolució Cantant, el 3 de març del 1991 la declaració d'independència d'Estònia s'aprovà en referèndum amb un gran percentatge de suport (77,8% dels votants) i l'endemà del cop d'estat fracassat a Moscou, la república proclamava la restauració de la seva independència i rebutjava la legislació soviètica. Durant aquests dies la població estoniana es concentrà a les estacions de ràdio i televisió per servir d'escut humà als possibles atacs. Es crearen laberíntiques barricades al voltant del Congrés, situat al centre històric de Tallinn, tot per protegir-se dels tancs soviètics. Finalment, i com a resultat de la Revolució Cantant i de la prudència estratègica dels seus dirigents, Estònia aconseguí la seva independència sense vessar sang.

Letònia. El  1987, dia de commemoració de les deportacions patides per la població letona el 1941, el grup defensor dels drets humans Helsinki-86, organitzà una cerimònia en la qual es depositaren flors al Monument a la Llibertat (símbol de la independència letona, que havia estat erigit el 1935). D’aquest fet sense precedents en resultà una manifestació del renaixement dels sentiments nacionalistes letons, que des d'aquell moment actuaren amb major confiança en si mateixos. Els dies u i dos de juny la Unió d'Escriptors celebrà un congrés en el qual la intel·ligència letona discutí sobre la democratització de la societat, la sobirania econòmica de Letònia, la fi de la russificació del país, la transformació de la indústria i la protecció de l'idioma letó. Aquest congrés va remoure encara més l'opinió pública, i va proporcionar un estímul més per al procés general de renaixement nacional. A més a més, durant aquests dies i per primera vegada des de la postguerra, es féu públic el text del pacte secret Mólotov-Ribbentrop, que havia determinat el destí letó el 1939. El Congrés Ciutadà, entrà a l'escena pública tot sol·licitant el boicot complet als representants del règim soviètic. El Front Popular de Letònia arribà a reunir 200.000 membres i es convertí en la força que lideraria el moviment de ressorgiment nacional letó i la tornada a la independència després de la dominació soviètica. En les eleccions al Soviet Suprem s'alçaran amb la victòria els partidaris de la independència. El nou Soviet Suprem de la República de Letònia adoptà una declaració d'independència, en la qual hi havia l'objectiu de recuperar la constitució letona del 1922. Els cercles militars de Moscou, però, no podien permetre els plans per a reinstaurar la independència letona. El gener del 1991 les forces polítiques promoscovites i procomunistes llançaren un atac, emprant llur força militar per intentar derrocar el govern legítimament escollit. Els plans prosoviètics, però, foren desbaratats pel poble letó organitzat en moviments de resistència noviolenta, moviment que ha passat a la història amb el nom de `Els dies de les barricades`. El cop d'estat frustrat a Moscou donà com a resultat que Letònia i, en general, les actuals repúbliques exsoviètiques donessin passos cap a llur independència a un ritme més ràpid. Letònia s'autoproclamà una nació completament independent, hereva d'aquella que va perdre la seva independència arran de l'ocupació el 1940.