L'Assemblea de Catalunya va ser una plataforma unitària de l'antifranquisme que va agrupar l'oposició catalana política i social contra la dictadura del general Franco amb 4 objectius compartits: llibertats, amnistia, estatut d’autonomia com a pas previ per a l’autodeterminació, i coordinació amb forces democràtiques espanyoles.
Lluís, Ma. Xirinacs, Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya
Estat espanyol
L’Assemblea de Catalunya va agrupar la gran majoria de partits, sindicats i organitzacions socials del país. S'hi van anar sumant altres organitzacions no específicament polítiques: centres culturals, entitats excursionistes, associacions de veïns, col·legis professionals, sindicats... També es va organitzar en l'àmbit comarcal i local constituint assemblees democràtiques. Durant la dècada dels 1970 l'Assemblea de Catalunya va ser el principal marc de coordinació de la resistència social contra la dictadura i va liderar i organitzar les principals mobilitzacions populars de l'època. Cal destacar les grans manifestacions de l'1 i el 8 de febrer de 1976 a Barcelona, poc després de la mort del dictador Franco, i del primer onze de setembre no clandestí aquell mateix any a Sant Boi de Llobregat
Forçar la necessària, però difícil coordinació de les diferents organitzacions polítiques i socials entorn d’uns objectius comuns, com a base d’una escala de mobilitzacions al carrer, com a base de l’articulació popular arreu del país, com a organització il·legal que en ser reprimida van anar prenent més força, que van incidir en les condicions de la transició, i van posar les bases de les lluites posteriors fins avui. [Denúncia] [Desobediència] [Construcció]
L'Assemblea Nacional Catalana, creada el 2012, que va agafar el relleu de l'Assemblea de Catalunya dels anys 1970 en reunir la societat civil partidària d'un referèndum sobre la independència.
La normal polarització o divergència entre forces polítiques impedeix en moments clau crear els imprescindibles espais de coordinació estratègica que poden fer confluir accions cap a un objectiu compartit. L’acció arriscada de Xirinacs per forçar la creació de l’Assemblea de Catalunya és un exemple de la força noviolenta, que no sempre va adreçada a l’adversari.