La creació de l’Estat d’Israel i les successives guerres regionals (amb implicació de potents actors estrangers) provoca una ocupació creixent de territori palestí.
Després dels diversos intents d’accions i d’alaçaments armats, una part dels palestins aposten per la resistència popular noviolenta.
L’estat d’Israel i una part de la resistencia palestina.
El 1987 la societat civil palestina s'alça en una rebel·lió massiva contra la ocupació d’Israel als seus territoris i l’opressió de la seva població, posant de manifest l’existència d’un poble disposat a fer front a la violència i la injustícia des de la desobediència civil i la resistència popular noviolenta. La Primera Intifada, l’aixecament popular que fa tres dècades desafià la continuïtat l’ocupació colonialista i aportà una legitimitat inèdita a la causa palestina va constituir un moviment cohesionat i solidari que s’anà articulant fins al 1990 al voltant dels comitès populars que s’havien forjat durant els anys anteriors. Les múltiples estructures de resistència civil noviolenta, presents ja anteriorment a l’esclat de la revolta i simultanis a les accions violentes dels anys setanta i seixanta, aportaren el caràcter massiu, generalitzat i organitzat des de la base que permet sostenir l’aixecament popular en tots els seus àmbits i en tots els nivells de la mobilització política i d’acció social. Les vagues de comerciants i el boicot als productes israelites, la renúncia a pagar les taxes, l’incompliment de les ordres militars, la construcció d’estructures alternatives –i de vegades clandestines- d’autogestió, auto-abastiment i sosteniment comunitari (vinculades a l’educació, la supervivència econòmica o la salut) i diverses formes de protesta i de manifestació pacífica, protagonitzaren la rebel·lió popular que donà nom a la Primera Intifada palestina.
[Denúncia] [No cooperació] [Desobediència]
La Primera Intifada és una estratègia noviolenta “de manual” per l’articulació de les diferents formes de lluita, en què tothom pot participar-hi, d’aquí el nom de resistència popular. Algunes lluites, com a Bil’in, són d’una perseverança exemplar durant anys cada divendres els palestins, amb suport d’internacionals i d’israelians, fan una manifestació en contra la tanca que ocupa il·legalment les terres del poble, i cada setmana hi ha ferits i detinguts.
La resistència és un dret legítim. No es resisteix per morir, sinó per viure. Cap pare o mare vol veure als seus fills i filles tancades a la presó o enterrades. Per això, cal resistir contra l’ocupació i no renunciar als drets, però, també cal conservar la humanitat i el valor de la justícia. Cal canviar la idea que les palestines són terroristes: són defensores dels Drets Humans. La pressió s’exerceix amb un boicot polític, social, cultural, acadèmic, econòmic. El moviment internacional de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS) és un moviment moral per defensar la vida.
Poder existir ja és una victòria, és el resultat d’una resistència noviolenta i popular, a través de la conscienciació i l’enfrontament pacífic.