En primer lloc, els moviments que preparen una acurada planificació, organització, formació i formació de coalicions abans de la mobilització massiva tenen més probabilitats d’obtenir un seguiment ampli i divers que els moviments que surten al carrer abans de desenvolupar un programa i una estratègia política.
En segon lloc, és més probable que els moviments que creixen en quantitat i diversitat tinguin èxit, sobretot si són capaços de mantenir l’impuls.
En tercer lloc, els moviments que no només depenen de protestes, manifestacions i activisme digital, sinó que també generen poder mitjançant institucions paral·leles, organitzacions comunitàries i tècniques de no cooperació són més propensos a construir un seguiment eficaç i sostenible.
En quart lloc, els moviments que preveuen i desenvolupen una estratègia per contrarestar la repressió intel·ligent tenen més probabilitats de tenir èxit; això requereix veure i identificar les tàctiques de repressió a mesura que emergeixen i evolucionen.
I, finalment, els moviments que desenvolupen eines i estratègies per mantenir la unitat i la disciplina sota pressió poden sortir millor que els moviments que deixen aquests desenvolupaments a l’atzar.
La resistència civil és una alternativa realista i més eficaç a la resistència violenta en la majoria dels entorns. La resistència civil no tracta de ser agradable ni civil, sinó que es refereix a la resistència fonamentada en l’acció comunitària. Es tracta de lluitar i construir noves alternatives mitjançant mètodes més inclusius i eficaços que la violència.
La resistència civil no funciona fonent el cor de l’adversari, sinó creant defeccions/desercions en la seva base de suport. La resistència civil implica molt més que una simple protesta: inclou mètodes de no-cooperació, com ara vagues, i la creació de noves alternatives, com ara organitzacions d’ajuda mútua, sistemes econòmics alternatius i grups polítics alternatius, on la gent experimenta el que podria ser la vida del nou sistema que voldria.
La resistència civil ha estat molt més eficaç en els darrers cent anys que la resistència armada, tant per impulsar un gran canvi progressiu i de democratització, com per fer-ho sense crear crisis humanitàries a llarg termini.
Tot i que la resistència noviolenta no sempre té èxit, funciona molt més del que volen que sapiguem els seus detractors.
- Inicieu sessió per a enviar comentaris